AUCA DE POSIDÓ I ANFITRITE

Posidó era el déu grec de la mar i dels terratrèmols. Tenis fama de rondinador i amb el seu trident desenvolupava grans tempestes i terratrèmols.

El seu atribut era un trident que tenia tres puntes i que li havien regalat els cíclopes. Amb ell pergirava la mar, com si fos un cullerot gran, provocant remolins, i feia enfonsar-se als vaixells més grans. Després tornava a tocar la mar i la deixava tranquila.
Un dia va veure a la nimfa Anfitrite ballant a l’illa de Naxos i s’enamorà d’ela. De seguida li va demanar que es casara amb ell, però Anfitrite no el volgué perquè Posidó sempre estava enfadat i s’amagà al fons de la mar.
Posidó envià un dofí a buscar-la per a que li diguera coses boniques d’ell i així la poguera convèncer de casar-se. Tan persuasiu sigué que la va fer canviar de parer i es va casar amb el déu dels mars.
Com a recompensa per trobar la nimfa, Posidó immortalitza el dofí i va formar amb les estrelles del cel una constel·lació anomenada Dolphinus.
Tingueren molts fills i moltes filles: les Nereides i els Tritons, que tenien el cap i la meitat del cos de la persona i l’altra meitat era una cua de peix.

Il·lustracions de Pablo Gordo.

ATENEA I ARACNE

Aracne era una jove de Meonia que s’havia guanyat la fama de ser molt bona teixidora. Era una autèntic plaer veure no només les seues peces de tela ja acabades, les quals eren molt belles, sinó també veure com treballava.
En la seua manera de treballar es notava que havia sigut alumna de la deessa Atenea, però ella sempre ho negava dient que era molt millor que la deessa i la reptava a competir amb ella.
Açò va arribar a oïts de Atenea que es va enfadar molt, però va decidir donar una oportunitat a Aracne per a que s’empenedira. Es va disfressar de vella i es va presentar en sa casa. Li va dir a la jove que havia de buscar ser cada vegada millor teixidora però que havia de reservar a Atenea el privilegi de ser la millor, i que per tant havia de demanar disculpes a la deessa.
Aracne es va enfadar i no només es negava a admetre que Atenea era millor sinó que continuà reptant-la a demostrar-ho i es preguntava per què no acudia la deessa a visitar-la.
Aleshores Atenea es va llevar la disfressa i cadascuna de elles es va posar en un lloc diferent i amb fils començaren a teixir. Van treballar molt apresa , movent els braços tant ràpid que no se’ls podia seguir amb la mirada.
Al final ambdues dones presenten les seues teles i es va poder comprovar que efectivament la tela de Aracne era molt millor i més bonica que la de Atenea.
La rosa deessa guerrera no va poder suportar la derrota i va trencar les teles i amb la fusta de teixir va colpejar a Aracne al cap, amb la intenció de matar-la, però finalment es va apiadar d’ella i li digué que la deixaria viure però que es passaria la resta de la seua vida penjada i teixint; la va convertir en una aranya, que segueix soltant un fil amb el qual elabora les seus teles

APOL·LO I DAFNE

Malgrat ser el déu de la bellesa, Apol·lo no va tindre sort en l'amor, però el seu major fracàs va ser amb Dafne, nimfa consagrada a la deessa Artemisa.
Apol·lo s'havia burlat d'Eros (déu de l’amor). No comprenia l'orgull de Eros ni el respecte que inspirava a déus i mortals. Ell havia matat a la serp Pitó amb les seues fletxes, què havia fet Eros.

Eros, molest per aquella actitud tan superba va preparar la seua venjança. Va triar dos fletxes; una de l'amor i una altra del desdeny. Va clavar una fletxa de l'amor al pit d'Apol·lo, i una altra del desamor al de Dafne.
Dafne havia triat seguir els passos d’Artemisa, la deessa de la Naturalesa, i dedicar-se a la caça i a la vida als boscos sense tindre cap relació amb persones ni déus. La fletxa de desdeny que li havia llançat Eros va augmentar el seu desig d'independència i el seu rebuig al déu Apol·lo.
Apol·lo, no obstant, va sentir un amor devastador per aquella bella nimfa, i va començar a perseguir-la dia i nit, buscant-la sense parar. Dafne rebutjava una vegada i una altra al déu i sense èxit Apol·lo sol·licitava el seu amor.
Un dia va començar a perseguir-la. Dafne fugia corrent. La nimfa, notant que se li acabaven les forces, esgotada per la fugida, va implorar ajuda a Artemisa i li va pregar que el déu no pogués aconseguir el seu objectiu. La deessa va voler que Dafne entrés a formar part dels boscos que ella tant apreciava: quan Apol·lo estava a punt d’atrapar-la, els dits de la nimfa i els seus cabells van començar a convertir-se en fulles, els seus braços en branques, el seu tronc en corfa, els seus peus en arrels... I Dafne va quedar convertida en un bellíssim arbre: el llorer.
Apol·lo sanglotava abraçat al tronc, mentre sentia que les branques li fregaven el cap. A partir d’aleshores, Apol·lo va coronar el seu cap amb fulles de llorer. Al llarg dels temps, les corones de llorer han cobert els caps de poetes, poetesses, herois heroïnes, campions i campiones. I, de la mateixa manera en què els cabells de l'immortal Apol·lo no encanudixen mai, tampoc les fulles del llorer s'assequen, i mantenen el seu verdor.