LES DONES

Per tal de celebrar el dia de la dona treballadora hem buscat informació sobre dones que van destacar en els àmbits que inspiren les muses del món clàssic que coneguem. Així, hem pogut saber coses de dones molt interessants. Voleu coneixer-les?

La inspiració de Talia i Melpómene: Margarida Xirgu. Naix a Molins de Rei (Barcelona) el 22 de juliol a l'any 1888.
Al 1903 debuta en el teatre actuant en "Don Álvaro o la força del sino" d'Àngel de Saavedra. Era una de les millors actrius tràgiques del teatre universal del segle XX.
Mor a Montevideo, el 25 d’abril de 1969.


La inspiració de Calíope i Erato: Maria-Mercè Marçal. Naix el 13 de novembre de 1952 a Barcelona. De ben jove començà a escriure els primers poemes.. Es llicencia en Filologia Clàssica. Es va introduir al Camp de la narrativa infantil, conjuntament amb Glòria Puig, amb el conte "La disputa de fra Anselm amb l'ase ronyós de la cua tallada" a la dècada dels 70. Mor a Barcelona, el 5 de juliol de 1998.


La inspiració de Clio: Rosa Congost. Es va doctorar en Història el 1988 i és catedràtica d’Història Econòmica de la Universitat de Girona des de 1995. Ha coordinat algunes obres col·lectives relatives a projectes de recerca, dirigits per ella, d’Història Rural.

La inspiració de Polimnia: María González Taboada. És llicenciada en Matemàtiques en 1996 per l’especialitat de Matemàtica Aplicada i Computació. Doctora en Matemàtiques en 2000 per la Universitat d’Oviedo, amb Premi Extraordinari de Doctorat. Actualment és Professora Titular de l’Àrea de Matemàtica Aplicada de la Universitat de La Corunya.
Guardonada amb el premi SEMA per jove investigadora .

La inspiració de Tersícore: Sara Baras. Va nàixer a San Fernando (Cadis) el 1972 i va iniciar els seus estudis a l''Escola de sa mare, Concha Baras. El 1993, la ciutat sevillana de Montellano li concedeix “el Madroño” Flamenco, premi que s'atorga a l'artista més destacat de l'any. En 1997 presenta la seua pròpia companyia. En març del 2001 li concedeixen el premi de la Crítica de Jerez organitzat per la Càtedra de Flamencologia.

L ainspiració de Tersícore: Estrella Morente. Va nàixer l'any 1981 a Las Gabias, Granada. Va publicar el seu primer disc: “Mi cante y un poema” (2001). Amb “Mujeres” (2006), Estrella Morente ha començat a dotar de personalitat pròpia el seu repertoriMalgrat la seva curta trajectòria artística, ha estat mereixedora d'un premi Ondas (Millor cançó flamenca) i ha acumulat nominacions en categories diverses de certàmens de prestigi com els Grammy Latino i els premis Amigo.

La inspiració d'Euterpe: Inma Shara. És una directora d’orquestra. Va estudiar en el conservatori de música de Bilbao i en el de Vitòria. Va ser alumna d’Alexandre Rahbari i Sir Colin Davis i va col·laborar amb Zubin Mehta. Ha dirigit les principals orquestres simfòniques espanyoles, així com la Simfònica Nacional Txeca, la Simfònica Nacional de Rússia, Londres i la Royal Philarmonic Orchestra, entre altres. En desembre de 2008 es va convertir en la primera dona en dirigir un concert al Vaticà.


L ainspiració d'Urania: Isabel Márquez Pérez. És astrònoma, científica titular del Departament d’Astronomia Extragalàctica del Institut d’Astrofísica d’Andalusia. Forma part de l’equip de Francesca Figueres, que duu a terme la missió Gaia.

LES MUSES.

Les nou muses eren filles de Zeus i de Mnemosine. Eren considerades deesses de les arts, de la poesia i de la música, i vivien al mont Helicó. Aquestes eren:

CALÍOPE

(En grec: Καλλιόπη) És una de les nou muses de la mitologia grega. Representa l'èpica i l’eloqüència i per això estava considerada com la més important de totes. A les mans porta una mena de trompeta per fer-se sentir i els poemes en tauletes per ser recitats.

CLIO

(En grec: Κλειώ) era una de les nou muses gregues, concretament la de la història. Porta a les mans una trompeta i un llibre, per lloar els fets del passat. Al cap, porta una corona de llorer, símbol de la glòria dels herois dels quals narra les aventures. A vegades se l'acompanya d'un globus terraqui i algun símbol del temps, per mostrar que la història compren tots els llocs i moments.

ÉRATO

(En grec: EratwEs) ÉS la Musa de la lírica, especialment de la poesia amorosa, per aquest motiu el seu principal atribut és la lira, malgrat que de vegades apareix amb el déu amor als seus peus.

EUTERPE

(En grec Ευτέ’ρπη ) , És la musa de la música, especialment protectora de l'art de tocar la flauta. En altres ocasions se la trobem amb altres instruments de música: violins, guitarres, tambor...

MELPÓMENE

(En grec: Μελπομένη "La melodiosa") És una de les dues Muses del teatre. Inspira la tragèdia, hom la representa ricament vestida, greu el seny i severa la mirada, generalment duu en la mà una màscara tràgica com al seu principal atribut. Va coronada amb una diadema.

POLÍMIA

(En grec: ἀποκτείναντος) (poesia sacra i geometria) apareix amb expressió reflexiva, amb el colze recolzat en un pedestal i sostenint-se la barbeta amb la mà.

TALIA

(En grec: Θάλεια) És la que inspira la comèdia, per això se la representa amb la màscara pròpia d'aquestes representacions.

TERPSÍCORE

(En grec: τελευταίων) Tenia al seu càrrec la dansa i la cançò coral, i era representada amb la lira marcant el compàs.

URANIA

(En grec: Ουρανία ) Inspira l'astrologia i les poesies basades en el cel, per això sempre vesteix de blau.

MITE D'ARTEMISA I ORIÓ

Quan Artemisa tenia tres anys va demanar al seu pare, Zeus, mentre estava asseguda al seus genolls, que li concedira alguns desitjos: no casar-se mai, gossos de cacera, cérvols per tirar del seu carro, vint ninfes com a companyes de caça que tampoc volgueren mai casar-se i seixanta oceànides. Zeus va accedir als seus desitjos.
Orió es va convertir en company de caça d’Artemisa. Apol·lo, el seu germà, es va posar molt gelós perquè va pensar que Artemisa oblidaria la seua idea de no casar-se mai i perquè la seua germana ja no li feia tant de cas com abans de conèixer al seu nou company de cacera. Així va tramar una malifeta per tal de matar Orió.
Apol·lo li va contar a Gaia que Orió era molt vanitós i que sempre anava contant a tothom que era molt bon caçador. Gaia va enviar un escorpí cap a d’ell. Orió tracta d’escapar nedant cap a l’illa de Delos, però Apol·lo va reptar a Artemisa a veure si era capaç de disparar una de les seues fletxes i encertar a aquell que marxava nedant.
Artemisa, que era molt bona disparant, va llençar una de les seues fletxes i encertà, sense saber que acabava de matar al seu benvolgut company d’aventures. Quan ho va descobrir es va entristir moltíssim.
Zeus va escoltar els plors i les queixes de la seua filla i va col·locar a Orió en les estrelles. Així va nàixer la constel·lació que porta el seu nom.

De la mateixa forma a l’escorpí, el va situar entre les estrelles i així va nàixer la constel·lació d’Escorpí, per això Escorpí apareix just quan Orió comença a pondre’s: l’escorpí encara el persegueix. A més a més el gos de caça d’Orió passà a ser Sirius, l’estrella del gos.

MITE DE ZEUS I EUROPA

Zeus estava enamorat d’Europa i va decidir seduir-la. Era una dona fenícia que acabaria donant el seu nom al continent europeu. Zeus es va transformar en un bou blanc i es va barrejar amb el ramat del seu pare.
Mentre Europa i el seu seguici recollien flors prop de la platja, ella va veure el bou i va acaronar els seus costats. Quan va veure que era mans va pujar al seu llom. Zeus aprofità aquesta oportunitat i va córrer cap a la mar, nedant amb Europa a la seua esquena, fins a l’illa de Creta. Aleshores li va revelar la seua autèntica identitat i Europa es va convertir en la primera reina de Creta.

Més tard Zeus va recrear la forma del bou blanc en les estrelles, que actualment es coneix com la constel·lació del Taure. Algunes llegendes conten que aquest mateix bou va ser el que es va topar Heracles i que finalment engendrà el Minotaure.

EL DÉU I LA DEESSA DEL MES.

ARTEMISA.

En la mitologia grega Artemisa en grec antic Αρτεμις) és la filla de Zeus i Letona i la germana bessona d’Apol·lo. Normalment era representada com a deessa verge de la caça, portant un arc i fletxes. Va ser una de les deesses més venerades i una de les més antigues. En la mitologia romana va ser nomenada Diana.
Així, Artemisa va ser deessa de la caça, dels animals salvatges, de les terres salvatges i de la fertilitat i els parts, ja que va ajudar a sa mare en el part dels seu germà bessó Apol·lo.
Normalment es representa com a una caçadora portant un vestit curt, amb botes de cacera, carcaix, arc i fletxes. Sovint apareix acompanyada per un cérvol o un gos de cacera.

ZEUS.





Zeus (grec: Zeús, Διός Diós) en la mitologia grega és el déu suprem de l'Olimp. Fill de Cronos i Rea. Té el seu equivalent en la mitologia romana en el déu Júpiter. Va lluitar contra el seu pare recolzat per la resta de déus i en derrotar-lo va ocupar el seu tron a l'Olimp.
Els seus atributs són el raig, el bou, l’àguila i el roure. Zeus normalment es representa dret avançant amb un raig a la seua mà dreta o assegut majestuosament.
Va casar-se amb Hera però tingué diferents embolics i fills amb d'altres dones ja fossin divines o mortals. Per tal d'aconseguir els seus desitjos era capaç de transformar-se en qualsevol animal. A més, posseïa el domini sobre les tempestes, els llamps i els trons. És el pare de les muses: Euterpe, Terpsícore, Polímnia, Melpòmene, Talia, Cal·líope, Urània, Clio i Èrato.
Els seus descendents més coneguts són Atenea, Apol·lo i Artemisa, Hermes, Persèfon, Donís, Perseu, Heracles, Hel·lena i Minos.

AUCA DE LA POMA DE LA DISCÒRDIA

A les bodes de Peleu i Tetis, ales quals assistiren molts déus, Eris, deessa de la discòrdia, llençà un apoma d’or amb aquestes paraules gravades:”Per a la més bella”
De seguida tres deesses reclamaren la poma com a seua: Hera, Atenea i Afrodita.

Per tal de decidir a qui pertanyia la poma de la discòrdia i per tant qui era la més bella, s’escollí Paris, el jove fill del rei Príam de Troia.

Les tres deesses intentaren subornar-lo. Hera oferí a Paris poder, Atenea saviesa i glòria militar i Afrodita el temptà amb la dona més bella de la Terra: Hel·lena.

Paris es decidí per Afrodita. Aquest incident fou l’inici de la guerra de Troia, ja que Afrodita ajudà a Paris a raptar i capturar Hel·lena.

Atenea i Hera en canvi donarien suport a les tropes gregues en la futura guerra i Afrodita seria la protectora de Paris i les tropes troianes.

Il·lustracions de Pablo Gordo.

AUCA DE POSIDÓ I ANFITRITE

Posidó era el déu grec de la mar i dels terratrèmols. Tenis fama de rondinador i amb el seu trident desenvolupava grans tempestes i terratrèmols.

El seu atribut era un trident que tenia tres puntes i que li havien regalat els cíclopes. Amb ell pergirava la mar, com si fos un cullerot gran, provocant remolins, i feia enfonsar-se als vaixells més grans. Després tornava a tocar la mar i la deixava tranquila.
Un dia va veure a la nimfa Anfitrite ballant a l’illa de Naxos i s’enamorà d’ela. De seguida li va demanar que es casara amb ell, però Anfitrite no el volgué perquè Posidó sempre estava enfadat i s’amagà al fons de la mar.
Posidó envià un dofí a buscar-la per a que li diguera coses boniques d’ell i així la poguera convèncer de casar-se. Tan persuasiu sigué que la va fer canviar de parer i es va casar amb el déu dels mars.
Com a recompensa per trobar la nimfa, Posidó immortalitza el dofí i va formar amb les estrelles del cel una constel·lació anomenada Dolphinus.
Tingueren molts fills i moltes filles: les Nereides i els Tritons, que tenien el cap i la meitat del cos de la persona i l’altra meitat era una cua de peix.

Il·lustracions de Pablo Gordo.