dimarts, 20 de gener de 2009

APOL·LO I DAFNE



Malgrat ser el déu de la bellesa, Apol·lo no va tindre sort en l'amor, però el seu major fracàs va ser amb Dafne, nimfa consagrada a la deessa Artemisa.
Apol·lo s'havia burlat d'Eros (déu de l’amor). No comprenia l'orgull de Eros ni el respecte que inspirava a déus i mortals. Ell havia matat a la serp Pitó amb les seues fletxes, què havia fet Eros.


Eros, molest per aquella actitud tan superba va preparar la seua venjança. Va triar dos fletxes; una de l'amor i una altra del desdeny. Va clavar una fletxa de l'amor al pit d'Apol·lo, i una altra del desamor al de Dafne.
Dafne havia triat seguir els passos d’Artemisa, la deessa de la Naturalesa, i dedicar-se a la caça i a la vida als boscos sense tindre cap relació amb persones ni déus. La fletxa de desdeny que li havia llançat Eros va augmentar el seu desig d'independència i el seu rebuig al déu Apol·lo.
Apol·lo, no obstant, va sentir un amor devastador per aquella bella nimfa, i va començar a perseguir-la dia i nit, buscant-la sense parar. Dafne rebutjava una vegada i una altra al déu i sense èxit Apol·lo sol·licitava el seu amor.
Un dia va començar a perseguir-la. Dafne fugia corrent. La nimfa, notant que se li acabaven les forces, esgotada per la fugida, va implorar ajuda a Artemisa i li va pregar que el déu no pogués aconseguir el seu objectiu. La deessa va voler que Dafne entrés a formar part dels boscos que ella tant apreciava: quan Apol·lo estava a punt d’atrapar-la, els dits de la nimfa i els seus cabells van començar a convertir-se en fulles, els seus braços en branques, el seu tronc en corfa, els seus peus en arrels... I Dafne va quedar convertida en un bellíssim arbre: el llorer.
Apol·lo sanglotava abraçat al tronc, mentre sentia que les branques li fregaven el cap. A partir d’aleshores, Apol·lo va coronar el seu cap amb fulles de llorer. Al llarg dels temps, les corones de llorer han cobert els caps de poetes, poetesses, herois heroïnes, campions i campiones. I, de la mateixa manera en què els cabells de l'immortal Apol·lo no encanudixen mai, tampoc les fulles del llorer s'assequen, i mantenen el seu verdor.